Tant experts com profans coincideixen a assenyalar que el turisme que vindrà serà unturisme de proximitat, que el futur immediat del sector passa pels viatges de distància curta i públic local. El turista estranger trigarà tant a tornar a desplaçar-se com la ciència no acabi de donar seguretats, sigui per l’aplicació de tractaments de provada eficàcia o per la distribució massiva de vacunes. Així doncs, el viatge ara com ara serà de “quilòmetre zero”, o no serà.
Aquesta perspectiva planteja diversos reptes, importants desafiaments per a l’àmbit de la comunicació i el màrqueting turístic:
- S’ha parlat molt delbenefici per al planeta que ha suposat la disminució de vols i desplaçaments motoritzats de qualsevol tipus. Hi ha una certa demagògia en aquesta afirmació, ja quel’emergència climàtica no es revertirà per uns pocs mesos de confinament. No obstant això, aquesta situació ens ha de fer reflexionar sobre com gestionar el futur retorn del turista, àvid de canvis d’aires quan pugui sortir de casa. Més que mai, els ODS(Objectius de Desenvolupament Sostenible) hauran de tenir-se en compte en qualsevol estratègia a mitjà i llarg termini, entenent per sostenibilitat mesures ambientals i també sanitàries.
- La desconfiança i les normes de distanciament – que, potser més relaxades, continuaran vigents –, portaran a bona part del públic que disposi de pressupost malgrat la crisi econòmica a buscar llocs menys habitats, destinacions menys massificades per defecte. Aquest pot ser paradoxalment el gran moment de l’Espanya buida, que no obstant això haurà de preparar-se adequadament per a gestionar la demanda amb els escassos recursos d’allotjament i restauració disponibles. Les normes que s’imposin per a la reobertura d’aquests establiments poden ser un altre condicionant a tenir en compte.
- Però, sobretot, caldrà vèncer a la por. No la por de tornar a viatjar, que es dóna per descomptat, sinó la por dels destins a tornar a obrir les portes. Un dels efectes perversos del confinament és el recel cap al veí com a possible portador de la malaltia, com a vector de contagi. Només cal veure les reaccions negatives collides per aquells que s’han confinat en les seves segones residències quan encara era possible desplaçar-se, i no diguem cap a aquells que, de manera incívica, han buscat la manera d’anar fins allí malgrat la prohibició.
Per tot el que s’ha dit, qualsevol campanya de promoció turística que s’activi durant les pròximes setmanes ha d’incidir primer en el propi destí, gairebé diríem a nivell de comunicació interna, generant la confiança suficient entre els habitants d’un lloc perquè es disposin a reobrir les seves portes. I quan ho facin, el missatge haurà de posar de manifest tant la seguretat per al visitant com l’observació de mesures que comportin una sostenibilitat ben entesa. Perquè el turisme post-pandèmia serà més temorós, però també més conscient de la seva sort.
